Una de la matinada, sola en una estació de tren deserta. Apareixen dos nois amb caputxa corrents cap a mi. Quan ja són molt a prop baixen el ritme i passen de llarg amb un “ei guapa” retorçat.
Gairebé em moro de por.
I els putos desgraciats riuen.
No hi ha dret que ens feu això.
Un nen de 9 anys rebufant-me mentre fa sumes amb els dits i quan li dic “que dura que és la vida, eh!” així pel hihihaha va i el tio em respon, rebufant tres vegades més amb absoluta desídia, “pfffffff y lo que me queda pa morirme” 👁👄👁
Si algun cop us heu sentit segon plat d’algú, penseu que jo avui començo a treballar en una escola on soc la substituta de la substituta de la substituta.
Fer migdiada d’estiu només amb calces al costat d’algú que t’agrada, la persiana mig baixada, sol suau pels foradets, ventet entrant, la seva mà en contacte distret amb la teva esquena, l’olor de pell, l’aixafamenta barrejada amb les ganes >>>>>>>>
Al gimnàs una noia m’ha demanat que li fes una foto corrents a la cinta, s’ha marcat un esprintaco de 5 segons procurant sortir estupenda i tal qual he fet la foto ha aturat la màquina i ha marxat contentíssima. Clar que sí, reina, d’herois el món n’és ple.
A la classe de sisè, van escriure els propòsits per al 2021. N’hi havia un que es repetia, sobretot entre les nenes: “aprimar-se”. L’escola
@colmdeserra
de Montblanc va decidir actuar per combatre la pressió estètica a què estan sotmeses.
#Play324
Un nen de 2n de primària ha sortit davant de tothom al festival de nadal i ha explicat l’acudit de mistetas davant les cares d’estupefacció de totes les mestres. Contentíssima de veure que aquesta nova fornada de còmics catalans té continuïtat.
Que et diguin t’estimo està molt bé, però que t’escoltin amb interès i ganes fins i tot les merdes més banals i absurdes del teu dia a dia és un altre rotllo
Porto anys volent gravar i transcriure la vida antiga que m’explica la iaia però entre una cosa i l’altra mai he trobat el moment de fer-ho i ara que es mor m’adono que he fet molt tard i que no hi ha cosa més absurda a la vida que esperar el moment adequat.
No teniu ni putíssima idea del que és créixer i viure amb aquest pànic incrustat a la pell. Amb aquesta por tan real.
I encara sou capaços de fer-ne brometes macabres a veure si així rebentem per dins.
Que no vull ser valenta, joder. Vull poder tornar a casa tranquil·la.
Es parla molt de superar amors bèsties de pel·lícula, però què en fem d’aquestes històries breus i intensíssimes amb algú que per a o per b no es tornen a repetir i et deixen alguna cosa tocadeta per dins💔
Tota la meva força i suport a l’home que ha triat dues roses amb tot l’entusiasme del món i quan el venedor ha dit “quaranta euros” s’ha quedat en xoc i ha pagat amb la mirada perduda absolutament desolat. Espero que algun dia et recuperis de tanta violència.
Hi ha qui dirà que ja no cal reivindicar segons què però llavors a ple 2022 fas una reunió de famílies a l’escola i de trenta-tres, trenta-una són mares.
Fer classes d’anglès a P4 és una aventura trepidant perquè passen coses com que després de vint nens seguits dient “I’m happy” quan els hi pregunto com estan, de sobte el que fa vint-i-u et mira fixament molt seriós i et diu:
estic
com
un
guepard.
I es queda tan ample.
👁👄👁
Això que com a societat siguem capaços de muntar tot aquest tinglado i alimentar-lo només per mantenir la il·lusió de les criatures s’ha de dir que m’emociona una miqueta.
24 de juny és l’1 de gener d’estiu. Mateixa energia de dia absolutament perdut i desaprofitat que frega l’irreal perquè no saps ni qui ets ni què hi fas aquí.
Ha passat.
Ha arribat aquest moment.
El meu primer nòvio i amor adolescent d’alta intensitat amb qui em vaig fer el primer petó ben fet de la meva vida,
ha
tingut
un
fill
💀
Una nena de la classe m’ha vist els anells i m’ha preguntat si estic casada. Quan li he dit que no, amb cara d’absoluta indignació, m’ha deixat anar: PUES LIGA.
Gràcies reina, no se m’havia acudit mai, així ho faré a partir d’ara.
I després encara ens haurem de sentir dir que per què tenim por, que som unes exagerades i que no n’hi ha per tant. No teniu ni idea de com de terrible és viure amb aquesta merda enganxada a sobre permanentment.
És que surt un puto raig de sol i de cop em converteixo en una tia divertida i guapíssima i radiant amb unes ganes de viure tremendes que mare meva, això ha de ser una malaltia com a mínim.
Dificilíssim el missatge del dia després. Ni massa aviat per no semblar mega intensa ni massa tard que sembli que t’és igual, mostrar interès i entusiasme però sense voler-te fer pesada, buscar la manera d’acordar un altre dia del chill però amb ganes………ufuf quin mal de cap
Quan no surt de dins, val més tancar la porta sense fer soroll al sortir. Que si els savis van dir allò de «tan bo és insistir com saber-se retirar» és per alguna cosa.
A l’escola haurien d’explicar que un dia resulta que en tens vint-i-llargs tot i que et sents encara mig adolescent però llavors quedes per fer birres amb els amics i, de cop, així sense avisar, et trobes parlant d’hipoteques seriosament i mires al voltant i ningú et rescata
Després de tota una vida d'absoluta vocació, d'anys de dedicació plena, suor i llàgrimes, dues carreres, formació constant i experiències incomptables, per fi he rebut el gran reconeixement que esperava com a mestra. Una nena m'ha dit: el meu cargol es diu Íria.
😶
Assumir que ja no li importes és potser un dels punts més difícils però també és el punt per poder tirar endavant, així que no tot són males notícies, un petonet
Passant per un carrer solitari ara a quarts de deu del vespre m’he trobat de sobte un home masturbant-se mentre passejava el gos. Si sabéssiu el fàstic que em feu us extingiríeu al moment. I us ho agrairia tant.
Suposo que després de veure el vídeo d’el foraster amb els dos avis enamorats, coincidim tots que molta tonteria i molta boqueta però és exactament això al que aspirem a la vida.
Soc la mena de persona que es passa tot el dia a casa en stand-by perquè té plans a les vuit del vespre, va a la dutxa dues hores abans per “tenir temps” i després sempre ha de córrer igualment. Em caic fatal a vegades.
Un nen de primària fent exactament la mateixa olor que un noi amb el que em vaig fer una quantitat indecent de petons. Cada cop que m’acosto per explicar-li l’exercici de matemàtiques pam, flaixbac del vietnam. Així no es pot treballar.
El coronavirus ens ha donat coses tan surrealistes com que em faci vergonya ensenyar la cara perquè els meus alumnes no me l’han vist mai i l’expectativa és enorme.
Quan quedo amb algú que em ve molt de gust
Ningú:
Absolutament ningú:
La meva autoestima de merda i jo: ei si et va bé eh si no cap problema zero pressió tot guai si et fa mandra o el que sigui no passa res eh de debò com vulguis tot bé
Avui he dit amb fermesa i convicció “que no veieu que em gastareu el nom?” per la qual cosa considero que he arribat a la cúspide de la meva professió i procedeixo a jubilar-me.
Sonen les campanes que marquen l’inici de setembre i jo ja veig l’escudella, la foscor a les 4 de la tarda, la rutina de merda, els cabells bufats, anar embotida, la pena, el fred, la crisi existencial.
En definitiva, l’abisme acostant-se.
Una cosa que es nota molt si n’hi ha són les ganes, i el que es nota molt si no n’hi ha també són les ganes, així que no us enganyeu a vosaltres mateixes.
Com a mestres ens tocarà defensar el català amb les ungles i les dents però recordeu que l’important és fer-lo servir cada dia, per a tot i amb tothom i fins i tot per les coses més banals, que després se’ns ven que amb el català no es pot insultar, follar o riure i així ens va.
Un tinder per fer amigues que em serveixi d’excusa per ser-ho de totes les noies simpatiquíssimes i maquíssimes que hi ha a twitter sense semblar una psicòpata💘
Hi ha un dia que sents que deixa de fer tant de mal però que alhora t’has fet una mica de pedra, i és més fàcil conviure amb això però també força més trist.
Aquesta olor d’estiu barreja de calor enganxada a la pell, gessamí i vida a les terrasses que fa l’aire quan surts de casa a quarts de nou del vespre podria dir que és la meva raó de ser.
Jo sé que racionalment no té cap mena de sentit però aquesta sensació d’oportunitat de principi, de tornar a començar, d’ara-sí-aquesta-vegada-és-la-bona me l’empasso cada any com si fos nova.
Trobo que sou molt valents de practicar aquest esport de risc que consisteix en dir bajanades a les noies quan passeu pel costat en bici, però hi haurà un dia que no sabré controlar-me com avui, se m’escaparà el peuet directe a la roda i llavors tot seran plors i oh les dents.
Després de tres mesos sense sentir-li dir més que quatre paraules mal comptades, avui, de cop, he connectat per primera vegada amb un nen amb TEA que ha rigut amb ganes quan he fet una broma i alguna cosa molt bonica ha esclatat.
Digueu-me que en el fons en el fons també us ha passat que primer bastanta ilu pensant que la desescalada s’acosta però després, per un moment, una mica també quin agobio això de pensar a tornar a la vostra vida real de sempre
Podeu parar de romantitzar-ho absolutament tot amb aquests titulars de merda? No, no preferim compartir el cotxe, ni compartir pis tota la nostra vida, ni fer vacances a casa. El que passa és que som puto pobres i no tenim més remei.
Tenir amb qui passar-te hores i hores xerrant del que t’importa, del que et mou i fa mal, de les teves aspiracions, dubtes i pors, de les coses petites que en realitat ho són tot…… és la meva manera preferida de sentir que t’han inflat per dins❤️🩹
A Sydney ens han cobrat més de 300 dòlars només per cosir una ferida. Defensar i lluitar per la sanitat pública que tenim hauria de ser una puta guerra.
No en teníem prou amb fer un vol de 9 hores que també hem hagut d’aguantar un parell de personatges de la fila de darrere que s’han conegut a l’avió i han acabat menjant-se la boca fortament. A viure una telenovel·la romàntica i cutre a casa vostra, que els altres també volem